Una feina pendent

—I no t’imaginaries mai amb què va sortir de l’oficina... Un permís d’exportacions! —en Tonet ens va deixar de pasta de moniato—. Mai no hauria pensat pensat que en Mateu es convertiria en un home de negocis.

—Home, és que... de negocis, aquest, no en sap gaire —vaig dir jo—. Que si té quatre pots de mel, te'n dona tres sense pensar-s'ho.

—I si l'hi demanes per favor, l'altre que li queda, també, el molt beneit —va rematar l'Andreu.

—Doncs no ho sé, potser s'ha buscat algun soci, però sí, sí. Era ell segur, que em va saludar i tot.

Era ben insòlit. Que el fill dels Benavent havia posat una empresa d'exportacions? Això ho havia de veure jo amb els meus propis ulls. Després de dinar vaig anar a ca l'Ermessenda i d'una revolada es va canviar el davantal per la jaqueta. La mitja hora escassa de camí al mas la vam farcir de preguntes que mai hauríem pensat que ens faríem sobre l'estaquirot d'en Mateu Benavent. I exportacions de què? I exportacions a on? I amb quins camions? I els diners d'on els ha tret? I ja en sabrà de fer números, aquest tòtil? I on anirà a petar, com li embarguin el mas? I ves a saber qui l'ha entabanat per ficar-se en una cosa així...

—Mare de Déu senyor!

El mas dels Benavent ni es veia, entre les excavadores, les aplanadores i tots aquells camions de trabuc plens de terra. Ens va costar un bon minut i mig refer-nos prou de l'ensurt com per començar a repassar l'escena amb la mirada. Llavors, alhora, vam localitzar en Mateu al mig d’un núvol de pols.

—Oita'l!

Es mirava aquell anar i venir de maquinotes des d'una certa distància, amb les mans a la cintura i alguna cosa a la boca. Però amb aquella fila que feia el vam haver de mirar i remirar per assegurar-nos que era ell. Duia unes sabates inexplicablement lluents, pantalons texans, un cinturó que fins i tot des d'on érem podíem veure que era de marca bona, amb una sivella gairebé més gran que la panxa d'aquell fideu d'home de pagès que, tot i dur camisa per primer cop a la vida, no havia estat capaç de renunciar al barret de palla. Allà dret, veient com destrossaven la finca amb un soroll espantós, inclosos uns pip, pip, pips endimoniats, se’l veia tan feliç. Semblava un pare que mirava el nen o la nena com feia d'angelet als pastorets, cofoi com un gall dindi, el molt tanoca. Quan hi vam ser prou a la vora, l’Ermessenda li va preguntar el que jo també em temia:

—Però que t’has begut l’enteniment, Mateu?

—Què?

—Que si t’has begut l’enteniment!

Però va resultar que no. Ens va fer passar al mas i, al jardí de darrere, servint-nos el cafè, ens ho va explicar tot. El permís que havia vist en Tonet no era d'exportacions; era d'obres. Sí, ho estava transformant tot. S’havia començat a informar feia un parell d’anys i ho tenia ben clar i sota control.

—Truites aquí? Si no n’hi ha hagut mai de truites, aquí!

—Si l’únic peix que corre per aquí és algun barb despistat!

—Truites. Tu les pesques i nosaltres te les cuinem com més t’agradin. Vindrà gent de tot arreu, ja ho veureu.

Durant mesos i mesos, mentre les obres continuaven, anava escampant el mateix conte pels bars i pel mercat. Li deia el mateix a tothom que se’l trobava. “Vindrà gent de tot arreu, ja ho veureu!”. Ara, que a mi no em va enganyar ni per un moment. No, jo ja m’ho ensumava, que hi havia alguna cosa més. Perquè aquesta història seva no m'encaixava pas amb el permís d’exportacions que li havia vist recollir en Tonet. Perquè ell podia creure que ens havia enganyat, però si en Tonet deia que el permís que havia vist era d'exportacions, de ben segur que no era d'obres! I que muntés un hotel i un restaurant amb un estanyol era una cosa. Potser la vila s’ompliria aviat d’urbanites sense seny que es creurien Indiana Jones per pescar un parell de truites tristes com els vailets que pesquen aneguets imantats a la fira. Fins aquí, d’acord.

—Però aquest en trama alguna de més grossa. T’ho dic jo.

Les obres es van allargar més de tres anys, però per fi va arribar el gran dia de la inauguració del nou complex turístic, batejat com a Benavent Resort. Un estany recreatiu, un hotel rural (l’antic mas) i l’atractiu principal: una bassa perfectament circular (la famosa piscifactoria). Aquell estiu, va ser tot un èxit. En Mateu va aconseguir aparèixer al telenotícies estatal just a l’inici de la temporada i el boca-orella va anar omplint les poques habitacions de l’hotelet setmana rere setmana fins ben entrat setembre. A la tardor, però, l’afluència va començar a davallar. A finals de novembre, en Mateu passava els dies assegut al gran menjador del restaurant mentre veia caure les fulles a través del finestral. Va fer vacances per Nadal i no va reobrir fins al febrer. Això sí, el poble va anar ple tot l'hivern del rumor que, malgrat que allà no hi havia res a fer, hi anaven i en venien camions. No vaig descobrir qui l'havia començat, i jo mai vaig veure'n cap, per bé que ho vaig intentar, però no m'estranyaria gens, perquè per a alguna cosa havia de servir el permís d'exportacions que li va veure recollir en Tonet.

Passat l'hivern, coincidint amb la volta ciclista, va tornar a allotjar un grapat de persones: algunes parelles joves i uns quants jubilats. I així va anar aguantant, a empentes i rodolons. Un cap de setmana dues famílies, el següent un grupet de francesos, entre setmana alguns camioners... Fins al robatori.

Una nit, algú amb un passamuntanyes va trencar el gran finestral del restaurant, se’n va endur el poc que hi havia a la caixa i, quan ja es disposava a pujar a un jeep enorme que havia deixat al mig del jardí, en Mateu li va fúmer un cop al cap amb un extintor. El va deixar inconscient allà mateix. La policia va arribar una estona després i se’ls van endur als dos.

Va resultar que l’assaltant era un ciutadà xinès que havia arribat aquell mateix dia amb un vol procedent de Pequin. Havia llogat el jeep en una de les empreses de l’aeroport i havia vingut a la vila de dret. El judici va deixar un munt d’interrogants per resoldre i cada any en fan algun reportatge. Un fet insòlit, diuen. Que ningú s’explica per què punyetes va venir expressament aquí. Si era un xinès sense cap vincle amb els Benavent i això no és més que un poblet de muntanya qualsevol. I de l’hotelet d’en Mateu només en va robar quatre duros mal comptats. Jo sí que m’ho explico, no cal ser gaire espavilat. No li ha tornat a faltar feina, a en Mateu. El que continuo sense explicar-me és què carai exporta, el molt garneu. Ara, que no penso anar-me'n a l'altre barri fins que ho esbrini, ja t'ho asseguro.